Novetats | curial edicions catalanes, s.a.

Manuel Serra i Moret (Vic, 1884-Perpinyà, 1963), polític i escriptor. S’establí a Barcelona (1899). Després de la mort del seu pare, marxà als EUA i a Mèxic (1901-1906). Contragué matrimoni (1908) amb la folklorista Sara Ll0rens. Ingressà a la Unió Catalanista (1911) de D. Martí i Julià, i en fou vicepresident. Alcalde electe de Pineda de Mar (1914-1923 i 1930-1934), s’afilià a la Federació Catalana del PSOE (1917), però se’n separà (1923) després d’un llarg període de tensions i l’any 1923 fundà la Unió Socialista de Catalunya (USC), amb R. Campalans, J. Xirau i G. Alomar, de la qual fou vicepresident i ideòleg. En proclamar-se la República Catalana (14-iv-1931), fou ministre d’Economia i Treball i després conseller d’Economia i Treball del govern provisional de la Generalitat (1931-1932). Fou elegit diputat a Corts per Barcelona (1931), per Girona (1933) i al Parlament de Catalunya (1932). Sotssecretari de la Conselleria d’Obres Públiques de la Generalitat (1936-1937). presidí el Consell Superior d’Economia de Catalunya (1937-1939) i fou vicepresident segon del Parlament (1938). S’exilià a França i després d’una estada a Londres, marxà a Buenos Aires, on treballà en diverses empreses editorials. Designat conseller del govern de la Generalitat a l’exili (1946-1947), retornà a París, s’incorporà al Moviment Socialista de Catalunya, i en fou un dels principals dirigents. S’establí amb la seva esposa a Perpinyà (1948). Ministre sense cartera del govern de la República Espanyola a l’exili (1949-1950), en morir A. Rovira i Virgili, assumí la presidència del Parlament de Catalunya (1950) i, arran de la renúncia de Josep Irla (1954), reivindicà la presidència de la Generalitat, que fou per a Josep Tarradellas. Publicà nombrosos articles de premsa. És autor de Nocions d’història i de filosofia (1930), La reconstrucción económica de España (1942), Economía de post guerra (1943), La carta de l’Atlàntic (1944), Reflexions sobre el demà de Catalunya (1953), Crida a la joventut catalana (1957), Ciutadania catalana (1957). entre d’altres.

 

«Els textos reunits són expressió de l’etapa inicial de construcció d’un pensament personal. I el punt d’arrencada de qualsevol autor resulta del major interès per tal de dibuixar, i de situar, tant la seva trajectòria ideològica com vital, en especial si pensem que la publicació de llibres, de conferències o de recopilacions solen ser pròpies de les etapes de maduresa, quan el pensament o l’activitat pública dels autors esdevé més acabat i adquireix una major irradiació. Per al coneixement del pensament de Serra i Moret, la seva obra com a publicista esdevé fonamental, en gran port degut al fet que la premsa constituí per o ell un instrument fonamental de comunicació social i, a més a més, el nostre autor va ésser una persona d’una gran facilitat natural per a la intervenció en la vida pública no sols a través de la paraula, sinó també dels articles.»

Isidre Molas

André Schwarz-Bart (Metz, 1928-Pointe-à-Pitre, Guadalupe, 2006,), novel·lista francès d’origen jueu-polonès. Una de les seves millors novel·les és precisament  El darrer just (1959). Els pares de Schwarz-Bart es van traslladar a França el 1924. El 1941 van ser deportats a Auschwitz. Poc després, Schwarz-Bart, encara adolescent, es va unir a la Resistència. Schwarz-Bart va morir a Guadalupe on va passar els darrers anys de la seva vida.

El darrer just, d’André Schwarz-Bart, narra la història d’una família jueva des de l’època de les Croades a les cambres de gas d’Auschwitz. El darrer just és fruit de l’experiència de l’autor com a jueu durant la guerra. És precisament aquesta experiència la que el va portar a escriure la que seria la seva obra més important, la crònica de la història jueva a través dels ulls d’un supervivent ferit. El darrer just va rebre el prestigiós premi Goncourt 1959. Recuperem la saborosa traducció que el poeta Joan Oliver (1899-1986) en va fer l’any 1973.

El Libre del coch és el primer llibre de cuina imprès en català conegut. Publicat per primera vegada l’any 1520 a Barcelona, les seves receptes ens mostren els costums culinaris del Renaixement.
La redacció d’aquest text se situa en una època anterior a la introducció de productes americans a Europa, que tant va canviar l’art de la cuina. Amb tot, és de remarcar amb quina força la manera tradicional de preparar els plats es conservà durant tot el segle xvi. Així, trobem receptes típiques d’algunes regions mediterrànies: n’hi ha de catalanes, com els robiols a la catalana, el broscat a la catalana o les garbies a la catalana; també n’hi ha d’italianes, de franceses i de morisques.

El seu autor, Rupert de Nola, mestre Robert, era cuiner del rei Ferran I de Nàpols (1458-1494), fill natural d’Alfons el Magnànim.

Sòfocles va néixer cap al 496 aC en el si d’una família atenesa rica i principal. Morí el 406. Fou contemporani, una mica més gran, d’Eurípides, al qual sobrevisqué uns quants mesos. Les seves tragèdies testimonien clarament una visió teocèntrica del món, de vegades una mica monolítica, que sembla recolzar en concepcions arcaiques, pròximes, per exemple, a Heròdot. Palesen, també, una extraordinària personalitat, la del poeta, que quallà en una harmonia del que és estètic i del que és moral i religiós, una harmonia difícil d’assolir i que potser no s’ha aconseguit mai tan pura com a la seva obra, la clau mestra de la qual és, tal com veié Aristòtil, la voluntat de fer els homes no com són, sinó com haurien d’ésser. La visió idealista de Grècia l’ha considerat sempre el més gran dels poetes tràgics; Hölderlin expressà de quina manera entenia aquesta grandesa en un dístic elegíac d’una portentosa densitat: Molts han provat en va de dir el més joiós en la joia; / ara a l’últim aquí se’m manifesta en el dol.

Carles Riba nasqué a Barcelona l’any 1895 i hi morí el 1959. Escriptor i humanista. Estudia dret i lletres però no es doctorà fins al 1938 amb una tesi sobre la Nausica de Maragall. El 1911 guanyà una flor natural a Girona. L’any 1916 fou nomenat professor de l’Escola de Bibliotecàries, càrrec que ocupà fins al 1939. Fou un autèntic professional de les lletres, en un intent de realitzar la figura de poeta professor, tan pròpia dels anys 30. Catedràtic de grec a la Fundació Bernat Metge (1925), professor de grec a la Universitat Autònoma (1934), vicepresident de la Institució de les Lletres Catalanes i membre de l’Institut d’Estudis Catalans. S’exilià a França el 1939. Les seves traduccions en vers excel·leixen entre les més riques, fidels i modèliques de la literatura catalana. Enriquiren el català —l’Odissea en vers és un autèntic monument literari— i donaren un dring nou, modulat i classicitzant a la nostra prosa. Traduí, entre d’altres, Èsquil, Plutarc, Eurípides, Hölderlin, Poe, Rilke i Kafka. Conreà també la narració i publicà una sèrie de contes infantils. La seva obra poètica representa un dels punts més alts del postsimbolisme a Catalunya; cal destacar: Primer llibre d’estances (1919), Segon llibre d’estances(1930), Elegies de Bierville (1943), Del joc i del foc (1947), Salvatge cor (1952) i Esbós de tres oratoris (1957). Com la poesia, la seva crítica parteix de l’obra per fer-ne una glossa molt personal: Escolis i altres articles (1922), Els marges (1927), Per comprendre (1937) i ...Més els poemes (1957). D’ell arrenca una escola crítica, seguida per Joan Teixidor, Joan Triadú, Jaume  Bofíll i Ferro, Joan Ferraté, Gabriel Ferrater o Joaquim Molas, entre d’altres.